Ópera Mariana En Sombras

Immortalitzada per diferents escriptors, entre ells el gran Federico García Lorca, a més de leitmotiv per a una sèrie de televisió, la figura de Mariana Pineda (1804-1831), la liberal granadina executada durant el regnat de Ferran VII se’ns presenta avui com un paradigma de la lluita per la llibertat i no només dins l’àmbit polític, sinó també el personal, el d’una dona sola en un món d’homes.

Filla natural d’un capità de navili, vídua als divuit anys amb dos fills, Mariana Pineda va entrar en contacte amb els grups liberals durant els anys del Trienni Constitucional i un cop restaurat l’absolutisme donà suport als represaliats. Detinguda i jutjada per la seva suposada participació en una conspiració –la prova que la condemnà fou una bandera trobada a casa seva que portava brodades les paraules Llibertat, Igualtat i Llei–, va ser ajusticiada amb garrot el 26 de maig de 1831, en negar-se a delatar els seus companys.

L’any 2002, per encàrrec de l’Ajuntament de Granada, el poeta Antonio Carvajal (Albolote, Granada, 1943) i el compositor Alberto García Demestres (Barcelona, 1960) la van convertir en una òpera de cambra, Mariana en sombras, estrenada el 24 de maig de 2001 a l’Auditorio Manuel de Falla d’aquella ciutat.

Autor d’àmplia experiència lírica –més d’una dotzena de títols, dels quals Mariana és el quart–, García Demestres ens ofereix aquí un treball de delicada factura vocal, un inspirat lirisme i evidents evocacions de la música espanyola. L’obra, que discorre al llarg dels darrers dies de l’heroïna, està escrita per a soprano (Mariana), baríton (Pedrosa, el cap de policia que li ofereix salvar-la a canvi de correspondre als seus requeriments amorosos), narrador omniscient (Daúride, un personatge que l’autor ens presenta com a “duende del Darro, ninfa o arcángel”) i piano.

Concebuda com a “secuencia lírica en un acto”, el llibret s’estructura en tretze escenes, un pròleg i tres interludis instrumentals, que tenen com a escenari principal les cases de Mariana i Pedrosa. Al llarg d’aquests passatges assistim a moments d’un dramatisme intens al costat d’altres de fonda expressivitat lírica que ens desvelen tota la força del personatge principal. Una dona valenta i ferma malgrat els dubtes i les vacil·lacions que la sacsegen. Una dona que proclama la seva llibertat –“¿Es mi cuerpo una plaza fuerte que ha de ganarse al asalto?”– i que camina cap al seu final tràgic amb un ideal ben clar: “Libertad, igualdad y ley marquen los pulsos y los pasos de las generaciones por venir. Esa es mi luz, mi fuerza y mi esperanza”.

Ana María Dávila, periodista musical

Biografies